Sóc Català i molt orgullós de ser-ho.
Potser us sobtarà la primera frase però ho entendreu molt millor llegint tota aquesta entrada del bloc.
Feia molts dies que volia tornar a escriure al bloc, sobretot desprès d’haver organitzat la meva primera trobada d’intercanvi, però la situació actual a Catalunya ha fet que des de fa un parell de mesos no tingui prou temps per dedicar-m’hi a escriure.
Avui he robat temps de totes les meves altres obligacions, no podia estar més temps sense escriure i explicar-vos algunes coses que m’han passat.
Volia deixar en mons separats la política i el col·leccionisme però hi ha gent que s’entesta en barrejar coses i no em sembla just. Fa molta ràbia veure com gent que no ha estat mai a Catalunya es cregui amb tot el dret a insultar-nos sense saber per què hem arribat a la situació actual i, encara menys, que intentin esbrinar quina és la realitat que vivim cada dia aquí.
Sóc català, vaig néixer a Catalunya i em sento català. Els meus avis van emigrar d’Almeria (Garrucha) i Múrcia (Puerto Lumbreras) a Catalunya cap a 1940, els meus pares ja van néixer a Catalunya i son bilingües, sempre m’han donat la llibertat de pensar com vulgui en el respecte vers els altres.
La qüestió de tenir un posicionament ideològic, en l’assumpte nacional, crec que no te res a veure amb el fet de fer una col·lecció, conèixer gent i fer intercanvis però sembla que hi ha gent a la que li molesta que al teu perfil de xarxes socials t’expressis amb la teva llengua o tinguis una imatge de la senyera del teu país, la mateixa gent que no te cap problema amb altres companys col·leccionistes que escriuen o s’expressen en altres idiomes (anglès, francès, italià…). Doncs ho sento molts per ells, la intolerància d’aquesta gent no te cabuda entre les meves amistats, prefereixo no fer un canvi o deixar una amistat si aquesta persona no em respecta com a persona. Crec que en els molts anys que col·lecciono no he faltat mai al respecte a ningú, pensi com pensi o parli com parli, però s’ha acabat aguantar que em menystinguin pel fet de ser el que sóc, sóc Català.
Bona tarde Andreu
No havía arribat mai fins al final del teu bloc. En primer lloc et diré que ací tens un que et recolça en quan a sentirte catalá i per el que veig, nacionalista. Ací en la “Comunitat” al costat de la teua no tenim la sort de que hi haiga un nacionalisme tan arrelat com teniu vosaltres. Quan surt el tema en qualsevol lloc aón em trobe, sempre acabe barallanme amb algú. No poden comprendre que poden haber persones diferents a ells i jo sempre els pose l,eixemple del meu poble. Nosaltres erem una pedanía de Vila real d,uns 4.000 habitants a cinc kilómetres de distància i sempre habíem vollgut indepentdizartnos del poble gran. Després de tres intents el segle XX, per fí el 25 de Juny de 1.985 ho varem aconseguir i no ha pasat res, la vida continúa i el sol com sempre, comença a eixir per l,Est. Vull dir amb tot este “rollo” que jo entenc eixe sentiment que teniu la majoría del cataláns i dirte que ací ni molt menys tots son anticatalanistas.
i dit tot aixó, quan vullgues podem intentar fer algún intercanvi. Quede a la teua disposició i perdona si faig faltes d,ortografía. Ja et vaig dir que el que sé ho he aprés pel meu compter.
Salutación. Jaume.